Els palestins prefereixen aquesta via perquè no exigeix res d'ells
03/01/2015 || El 17 de desembre, Saeb Erakat, cap de l'equip negociador palestí, va publicar en l'edició en paper d'EL PAÍS un article ple de crítiques punxants cap a Israel per tal de justificar la seva crida a l'adopció de mesures unilaterals com la resolució del Consell de Seguretat de l'ONU (votada el 30 de desembre) o el reconeixement de l'Estat palestí. Aquestes mesures no contribueixen de cap manera a promoure la solució dels dos estats.
Erekat, que ha participat en totes les rondes de negociacions entre Israel i els palestins, sap perfectament que en cadascuna d'aquestes rondes Israel s'ha pres molt seriosament la consideració de les posicions palestines i la promoció d'un acord que permeti l'existència de dos estats per a dos pobles, un palestí i un altre jueu, convivint en pau i seguretat.
Erekat sap que en les últimes dues rondes, que va encapçalar la delegació de negociació israeliana va ser una dona plenament compromesa amb la solució de dos estats. Jo mateix vaig estar al capdavant del gabinet polític de la llavors ministra d'afers exteriors Livni durant les negociacions dutes a terme en 2007-2008 i tant Saeb Erakat com jo sabem que aquelles negociacions van permetre un major acostament entre les parts.
Les deliberacions es van truncar no a causa del rebuig israelià sinó perquè una i altra vegada, el 2000, 2007 i 2014, en el moment de la veritat, quan van ser presentades proposades transcendents per part de Clinton (2000), Olmert (2007) i el Secretari d'Estat Kerry (2014), els representants palestins es van negar a donar resposta i van recórrer a la violència i a una campanya política contra Israel.
En 2000 els palestins van respondre al pla de Clinton amb una intifada mentre recolzaven Hamàs amb autoritzacions i armes per dur a terme actes de terrorisme (actualment està publicant un líder de Hamàs informació sobre el suport de l'Autoritat Palestina a les seves activitats terroristes en aquella època). L'any passat, a la proposta de principis de març de 2014 del Secretari d'Estat Kerry, els palestins van respondre llançant una campanya política internacional contra Israel i amb la creació d'un govern d'unitat amb l'organització terrorista Hamàs. El Hamàs, després de signar l'acord, va segrestar i va assassinar als tres joves jueus i va començar l'atac contra Israel amb el llançament de coets i míssils des de Gaza.
A les falses acusacions sobre l'assassinat del ministre palestí malgrat l'autòpsia realitzada pel Autoritat Palestina que va determinar que va morir d'un atac al cor, se sumen altres declaracions incendiàries sense fonament fetes pels líders de l'Autoritat Palestina incitant a la violència.
Els palestins pretenen crear un ambient d'hostilitat entre Europa i el seu únic aliat al Pròxim Orient. Erekat, que sol·licita a l'article suport al dret d'autodeterminació palestí, es nega a acceptar el dret a l'autodeterminació del poble jueu, el vincle del poble jueu amb la seva terra i el dret a defensar-se contra les organitzacions terroristes que intentaran convertir el territori del futur estat palestí en una base de llançament de míssils i atacs contra Israel.
L'intent palestí d'imposar les seves condicions per mitjà d'una resolució del Consell de Seguretat de l'ONU o pel suport dels parlaments europeus són un succedani, una mala alternativa, a les indispensables negociacions amb Israel. Els palestins prefereixen aquesta via perquè no exigeix res d'ells, i els permet evitar adoptar les decisions difícils necessàries per a la creació de l'Estat. Per contra, les negociacions amb Israel requereixen concessions com el reconeixement d'Israel com a Estat-nació del poble jueu, la fi del conflicte, una resposta a les preocupacions de seguretat d'Israel, etc ...
Una i altra vegada escoltem als nostres homòlegs europeus dir que les decisions sobre el reconeixement de l'Estat palestí tenen per objectiu ajudar a reprendre les negociacions entre israelians i palestins. Si un llegeix atentament l'article de Saeb Erakat, no trobarà el més mínim indici que aquestes decisions hagin de permetre o contribuir a aquest fi. I com contribuiran si proporcionen als palestins una via per eludir les negociacions alhora que exerceixen una pressió sobre Israel sense necessitat que els palestins facin concessions?
Les resolucions del Congrés dels Diputats espanyol i del Parlament Europeu inclouen un missatge important: és imprescindible vincular el reconeixement de l'estat palestí a les negociacions amb Israel. No obstant això, els palestins ignoren aquest missatge, tan essencial, i tracten de continuar amb la seva campanya unilateral, ara a l'ONU. Per això creiem que aquestes resolucions no contribueixen a l'avanç cap a la pau.
L'objectiu d'aquesta actuació per part dels palestins no és reprendre les negociacions, sinó crear un ambient d'hostilitat entre Europa i el seu únic aliat al Pròxim Orient, l'únic país amb el qual comparteix els valors de la democràcia, la llibertat d'expressió i de premsa, la igualtat de drets per als ciutadans independentment del seu origen, religió, gènere, etc.
Aquestes mesures no promouen les negociacions ni promouen una solució política del conflicte; promouen l'alternativa de la lluita i l'odi entre els pobles. Europa no hauria de contribuir-hi.
Els palestins han de triar entre el camí de la campanya política internacional, de l'aliança amb organitzacions terroristes i de la incitació a l'odi ia la violència, o bé, el camí del diàleg, la negociació, la reconciliació i les decisions difícils. Pot Europa ajudar-los a adoptar les decisions correctes?
Alon Bar va ser Cap de Gabinet de la Ministra d'Assumptes Exteriors Tzipi Livni i és actualment Ambaixador d'Israel a Espanya i Andorra.
* Article d'opinió publica a El País
