El nom d'Abraham Haim ha saltat a la llum pública després de que premiés a la presidenta del PP català per la seva lluita contra la independència de Catalunya.
05/05/2014 || Abraham Haim. Es fa dir president de la Comunitat Sefardita de Jerusalem, un conjunt de ruines històriques de la ciutat antiga de Jerusalem, i poca cosa més. Sense cap representativitat a les comunitats jueves catalanes. Vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo al sopar de celebració del XXXV Aniversari de l'Associació de Relacions Culturals Catalunya-Israel, en un acte on vaig tenir la sort de compartir taula amb el bon amic Jai Anguita, president de la comunitat jueva catalana reformista Bet Xalom. Ambdós vam fer-nos la mateixa pregunta (Qui coi era aquell paio?) i ambdós vam arribar a la mateixa conclusió: quin discurs més naïf i soporífer que vam haver de suportar! Aquell sopar, tristament, va acabar resultant el comiat al Dr. Jack Vandor Z"L, supervivent de l'Holocaust, professor universitari i referent estimat per a tota la comunitat jueva catalana.
D'aquell sopar n'ha quedat aquesta imatge que encapçala aquest article, una imatge per a la vergonya si atenem a les revelacions publicades per Hasbarats: Un supervivent de la Xoà compartint sopar amb un que afirma en televisió que "con respecto a los judíos, Franco fue buena persona". S'ha de ser totalment enze o tenir molt males intencions Abraham Haim.
Bona persona diu! Només cal llegir Eduardo Martín de Pozuelo per saber que això que dius Abraham és una mentidota de les gruixudes!:
Durant tota la seva vida, Francisco Franco es va referir a un abstracte perill jueu (maçònic i comunista, també) com el major enemic de l'Espanya construïda després de la seva victòria en la guerra civil de 1936-1939. Obsessionat amb aquesta idea fins a la fi dels seus dies, el Caudillo es va referir una vegada més als jueus en el seu últim discurs d'1 d'octubre de 1975, poc abans de morir. Tan insistent va ser Franco amb el seu ofuscació sobre un "contuberni judeo-maçònic" que tot ho destruïa, que la frase va quedar impresa en la ment dels espanyols com un cable barroer de la retòrica obsessiva del Generalísimo a la qual fins i tot molts franquistes no prestaven atenció. De fet, semblava que no tenia un significat tangible. No obstant això, Franco parlava de debò, convençut del que deia. Els anys i la tergiversació de la història van fer que el seu antisemitisme es diluís com un terròs de sucre en la patètica frase referida. No obstant això, és obvi que en els seus encesos discursos Franco no va deixar de mostrar-se antisemita, però mai va revelar que el seu odi-por havia tingut durant la Segona Guerra Mundial una repercussió criminal només descoberta gràcies al contingut de desenes de documents secrets desclassificats, trobats en els arxius dels Estats Units, Regne Unit i Holanda.
Fins ara ningú pensava en Franco quan es parlava de l'Holocaust, com si l'Espanya pronazi de principis dels quaranta, clarament dibuixada pels documents que un dia van ser secrets, hagués vist de lluny com l'Alemanya nazi deportava i assassinava milions de jueus i altres minories. Però la realitat, espantosa, que aflora en els documents esmentats mostra que Franco va poder salvar desenes de milers de sefardites, però va preferir deixar-los morir malgrat reiterats ultimàtums alemanys que li advertien de les mesures extremes (llegiu extermini) que serien objecte si la seva Espanya no acceptava acollir-los.
El corol·lari de la investigació documental que es recull en el llibre que avança Magazine té diversos punts essencials; el primer dels quals és que amb prou feines queden dubtes que els nazis van encoratjar el cop d'Estat de juliol de 1936, al qual no deixarien de donar suport fins a la victòria el 1939. Com a conseqüència del suport germànic, Franco -que en essència era de si mateix, és a dir franquista- va inclinar dramàticament les destinacions d'Espanya del costat alemany i no de l'italià, de manera que es pot afirmar que la naturalesa del franquisme es percep molt més nazi que feixista. De fet, després de la victòria dels nacionals en la Guerra Civil, el III Reich va desembarcar amb armes i bagatges a Espanya amb una proporció de mitjans i humana infinitament superior a la de qualsevol altre país dels que es veurien implicats en la imminent contesa mundial . Com a conseqüència d'això, els alemanys van influir en tota la política i l'economia espanyola, premsa inclosa, i un cop iniciada la Segona Guerra Mundial les relacions entre la cúpula del nazisme i Franco i els seus ministres va ser molt estreta, i la nova Alemanya, l'imperi havia de durar mil anys, va tenir un exquisit tracte de favor cap al Generalísimo. Aquesta deferència es va traduir en l'oferta nazi de fer-se càrrec dels jueus espanyols escampats per Europa als que tenien previst assassinar industrialment. Però Franco no els va salvar, sabent del que els passaria, molt ben informat pels ambaixadors espanyols testimonis d'excepció de les deportacions. D'aquesta manera, la dictadura espanyola es va convertir en còmplice actiu de l'Holocaust.
L'oferiment nazi d'enviar a Espanya els spanischer Juden (jueus espanyols), com designen els nazis als jueus en tots els seus documents, no es va produir en una ocasió anecdòtica que va passar ràpidament a l'oblit. Al contrari. Es va tractar d'un tema de gran importància que va generar centenars de documents, telegrames, ordres i contraordres procedents del departament d'assumptes jueus del Ministeri d'Afers Estrangers alemany, de l'ambaixada d'Alemanya a Madrid i del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol. I és que, tractat com un amic molt especial, el III Reich va brindar a Franco el lliurament de milers de jueus repetides vegades, per escrit, per comunicació diplomàtica verbal amb reiterada insistència dels ambaixadors alemanys. Tant es van esmerçar amb el seu amic espanyol, que els nazis van mantenir presos però sense deportar molts jueus tot esperant una resposta positiva de Franco que mai va arribar. Mentrestant, els alemanys van ampliar per pròpia iniciativa el termini límit de lliurament (març i abril de 1943) per donar temps a una resposta de Franco.
Un resum, parcial per descomptat, del que ha passat l'hi devem a Eberhard von Thadden, enllaç entre Von Ribbentrop (ministre d'Exteriors) i Adolf Eichmann (responsable de Deportacions), en un cable xifrat per a la seva ambaixada a Madrid que va enviar el 27 de desembre de 1943: "El govern espanyol ha insistit durant les negociacions que hi va haver entre 1942 i febrer 1943 a que no estava interessat en els jueus espanyols. Més tard es va autoritzar [per part alemanya] la repatriació de tots els jueus espanyols. Repetides vegades, Espanya no va complir el termini acordat per al seu retorn. (...) Tot i això i per precaució, l'expulsió dels jueus espanyols no va començar fins al 16 de novembre. Si us plau, expliqui inequívocament la situació al govern espanyol i recalqui que el govern del Reich ha fet tot el possible per resoldre el problema amigablement i evitar dificultats. Ho vam fer tenint en consideració la nacionalitat espanyola [dels jueus] tot i que es pot donar per descomptat que tots els jueus tenen una actitud antialemanya ".
¿L'oferta nazi contenia certa pietat cap als jueus sefardites? No. No es tractava d'això. Era la deferència a l'amic i al mateix temps una mesura per abaratir els costos de l'extermini. És a dir, abans de procedir a aplicar en tota la seva dimensió la solució final, el govern del Reich va donar l'oportunitat a l'amic Franco de decidir sobre la sort dels spanischer Juden, de tal manera que si els acollia per prendre les seves pròpies mesures contra ells -com suposaven que succeiria-, l'operatiu nazi d'extermini humà es veuria substancialment reduït.
Potser una altra de les preguntes que suggereixen aquests esdeveniments és: a sant de què Franco es va mostrar tan insensible i tan antisemita? Els documents trobats només donen una resposta parcial a aquesta qüestió. Hi ha desenes de papers que tracten d'aquest assumpte i fins l'analitzen, i algun d'ells llisca alguna explicació per a aquest interrogant. Per exemple, el telegrama xifrat de 22 febrer 1943 escrit per l'ambaixador Hans von Moltke, que acabava d'insistir una vegada més davant el govern espanyol i informava a Berlín: "... el govern espanyol ha decidit no permetre en cap cas el retorn a Espanya als espanyols de raça jueva que viuen en territoris sota jurisdicció alemanya "i afegia més endavant que" el govern espanyol abandonarà els jueus de nacionalitat espanyola al seu destí ". I després altres consideracions escrivia el següent: "El director general [es refereix al diplomàtic espanyol José María Doussinague] va comentar que aquests jueus serien probablement més perillosos a Espanya que en altres països perquè els agents americans i anglesos els captarien de seguida per utilitzar-los com propagandistes contra l'aliança de l'eix, especialment contra Alemanya. D'altra banda, el senyor Doussinague no va mostrar molt interès espanyol en l'assumpte. Prego noves ordres. Signat: Moltke".
A ningú se li pot escapar que en aquest breu text s'evidencia que a ulls franquistes els jueus eren molt "perillosos", en sintonia amb la idea d'Eberhard von Thadden, reproduïda unes línies abans, en què considerava que un jueu, pel fet de ser jueu, ja era antialemán. I un detall més que subratllar: en els comentaris de Doussinague que recull Moltke es percep clarament que en les altes esferes de la dictadura franquista no creia en la declarada neutralitat espanyola durantela Segona Guerra Mundial, ja que el diplomàtic espanyol no va dubtar a situar com a enemics a "americans i anglesos".
El règim sintonitzava totalment amb Berlín i, malgrat els reiterats ultimàtums alemanys -òbviament secrets- que van advertir explícitament al govern espanyol de les mesures extremes que seria objecte el col·lectiu jueu, Franco es va oposar a salvar-los, però no va oblidar reclamar les propietats i els diners dels aniquilats, considerats, per tant, ciutadans espanyols en tota regla. Es diria que és el document que delata un règim. És de l'ambaixada espanyola a Berlín, i el paràgraf en qüestió és el següent: "(...) L'ambaixada espanyola sol·licita al Ministeri d'Afers Exteriors (alemany) que intervingui davant les autoritats corresponents per explicar-los que els béns dels jueus espanyols deixats enrere en sortir de França, Bèlgica i Països Baixos seran administrats pels cònsols espanyols o representants d'Espanya i que han de quedar en la seva possessió per tractar-se de béns de súbdits espanyols i per tant ser bé nacional d'Espanya. Berlín, 25 de febrer 1943 ".
Aquesta història té una altra cara tràgica, però molt honrosa. Mentre es produïen les deportacions i Espanya negava el pa i la sal a milers d'éssers humans, uns horroritzats diplomàtics espanyols actuaven pel seu compte i en contra de les ordres emanades de Madrid. Falsificar documents i van aconseguir salvar centenars de persones. Tots van alertar Madrid del genocidi a telegrames secrets, i dos d'ells, Ángel Sanz Briz, des de Budapest (Hongria) -que va salvar la vida del Dr. Jack Vandor Z"L-, i Julio Palencia, de la legació d'Espanya a Sofia (Bulgària), van ser cruament explícits en els seus missatges. El primer, coneixedor de l'anomenat "protocol d'Auschwitz", va avisar de les matances en càmeres de gas, i el segon, testimoni presencial des de la seva ambaixada, va escriure a Madrid avisant del desastre humà. Julio Palencia redactar, amb el respecte d'un funcionari en una dictadura, diverses cartes que va enviar al seu ministre i la lectura emociona al més endurit "... per si de cas VE considera digna de ser presa en consideració el meu suggeriment ... tingui a bé concedir certa elasticitat per ... concedir visats a Israel de no importa quina nacionalitat o condició ... ja que els jueus estan sent víctimes d'una persecució tan cruel i acarnissada que la persona més ponderada i freda posa espant en l'ànim el contemplar les injustícies i horrors que aquestes autoritats vénen cometent ... ", deia una carta de Palència de 14 de setembre de 1942. El ministre no va autoritzar els visats que va sol·licitar Palència, que, desesperat, va arribar a adoptar dos joves jueus per salvar-los dela mort. Tres anys després, quan la guerra mundial va canviar de curs i els aliats van pressionar a Franco, aquest es va apropiar dels actes heroics d'aquests diplomàtics per guanyar-se la benevolència dels vencedors.
Van passar els anys, Franco va morir al llit, i un jove Joan Carles va maniobrar en secret a favor de la democràcia davant l'atenta mirada dels serveis d'intel · ligència europeus i nord-americà. Amb les seves maniobres, moltes en connivència amb Adolfo Suárez, consta en la documentació trobada que Joan Carles va jugar fins al límit del possible per deixar enrere aquell passat tan fosc del que aquí s'ha donat una pinzellada. Era la transició, el canvi.
Els serveis secrets occidentals van prendre nota de tot, fins de com Adolfo Suárez va apuntar en quatre quartilles que va lliurar al Rei el tempo de la transició, que va complir rigorosament contra vent i marea. El llibre ho explica. I, una mica després, ja amb una Espanya nova, Joan Carles seria el primer cap d'Estat espanyol que retia homenatge al Yad Vashem a les víctimes de l'Holocaust apartant-se del terrible llegat històric de Franco i d'Isabel la Catòlica, la reina castellana més admirada pels nazis, a la qual van dedicar diversos informes que farien somriure si darrere d'ells no hi hagués una matança de proporcions colossals.
Però no tot l'ocult fa a Espanya. Els aliats també tenen alguna cosa a explicar. Un missatge secret de Sir Harold MacMichael, alt comissionat britànic per al protectorat de Palestina, enviat el 15 de juny de 1944 a Sir Anthony Eden, llavors ministre d'Exteriors del Regne Unit i després primer, diu entre altres coses: "Els nazis tenen la esperança d'obtenir alguna gràcia davant els ulls aliats pel fet de no matar ara a dos milions de jueus, ja que creuen que ajudarà a oblidar que ja han matat sis milions de jueus ". Llegit d'una altra manera: en plena guerra, igual que Franco, els aliats sabien perfectament el que estava succeint en els camps d'extermini. La pregunta és òbvia: què van fer per evitar-ho?
Abraham Haim faria bé d'haver escoltat l'experiència i les lliçons de l'Holocaust de Jack Vandor Z"L. O poder les sap, però té encomanada alguna obscura missió. Ara em vé al cap que a banda de premiar l'Alicia Sánchez Camacho pel seu antiindependentisme també va premiar fa poc un bon amic del Secretari d'Estat Director del Centre Nacional d'Intel·ligència espanyol Félix Sanz: el monarca espanyol Juan Carlos I.
Esperem que t'agraeixin els serveis prestats i obtinguis ràpidament el passaport i la ciutadania espanyola per la qual tan frises Abraham Haim. Pagant un preu molt alt: posant-te a les comunitats jueves catalanes en contra.
Encabat, Abraham, t'hauria de caure la cara de vergonya que la Comunitat Israelita de Barcelona, a qui Franco li va cremar la sinagoga l'any 1939 un cop conquerida Catalunya, t'hagi d'escarnir en públic d'aquesta manera:
Cordialment,
Rubèn Novoa i Arranz
Editor d'Israel a Catalunya
Durant tota la seva vida, Francisco Franco es va referir a un abstracte perill jueu (maçònic i comunista, també) com el major enemic de l'Espanya construïda després de la seva victòria en la guerra civil de 1936-1939. Obsessionat amb aquesta idea fins a la fi dels seus dies, el Caudillo es va referir una vegada més als jueus en el seu últim discurs d'1 d'octubre de 1975, poc abans de morir. Tan insistent va ser Franco amb el seu ofuscació sobre un "contuberni judeo-maçònic" que tot ho destruïa, que la frase va quedar impresa en la ment dels espanyols com un cable barroer de la retòrica obsessiva del Generalísimo a la qual fins i tot molts franquistes no prestaven atenció. De fet, semblava que no tenia un significat tangible. No obstant això, Franco parlava de debò, convençut del que deia. Els anys i la tergiversació de la història van fer que el seu antisemitisme es diluís com un terròs de sucre en la patètica frase referida. No obstant això, és obvi que en els seus encesos discursos Franco no va deixar de mostrar-se antisemita, però mai va revelar que el seu odi-por havia tingut durant la Segona Guerra Mundial una repercussió criminal només descoberta gràcies al contingut de desenes de documents secrets desclassificats, trobats en els arxius dels Estats Units, Regne Unit i Holanda.
Fins ara ningú pensava en Franco quan es parlava de l'Holocaust, com si l'Espanya pronazi de principis dels quaranta, clarament dibuixada pels documents que un dia van ser secrets, hagués vist de lluny com l'Alemanya nazi deportava i assassinava milions de jueus i altres minories. Però la realitat, espantosa, que aflora en els documents esmentats mostra que Franco va poder salvar desenes de milers de sefardites, però va preferir deixar-los morir malgrat reiterats ultimàtums alemanys que li advertien de les mesures extremes (llegiu extermini) que serien objecte si la seva Espanya no acceptava acollir-los.
El corol·lari de la investigació documental que es recull en el llibre que avança Magazine té diversos punts essencials; el primer dels quals és que amb prou feines queden dubtes que els nazis van encoratjar el cop d'Estat de juliol de 1936, al qual no deixarien de donar suport fins a la victòria el 1939. Com a conseqüència del suport germànic, Franco -que en essència era de si mateix, és a dir franquista- va inclinar dramàticament les destinacions d'Espanya del costat alemany i no de l'italià, de manera que es pot afirmar que la naturalesa del franquisme es percep molt més nazi que feixista. De fet, després de la victòria dels nacionals en la Guerra Civil, el III Reich va desembarcar amb armes i bagatges a Espanya amb una proporció de mitjans i humana infinitament superior a la de qualsevol altre país dels que es veurien implicats en la imminent contesa mundial . Com a conseqüència d'això, els alemanys van influir en tota la política i l'economia espanyola, premsa inclosa, i un cop iniciada la Segona Guerra Mundial les relacions entre la cúpula del nazisme i Franco i els seus ministres va ser molt estreta, i la nova Alemanya, l'imperi havia de durar mil anys, va tenir un exquisit tracte de favor cap al Generalísimo. Aquesta deferència es va traduir en l'oferta nazi de fer-se càrrec dels jueus espanyols escampats per Europa als que tenien previst assassinar industrialment. Però Franco no els va salvar, sabent del que els passaria, molt ben informat pels ambaixadors espanyols testimonis d'excepció de les deportacions. D'aquesta manera, la dictadura espanyola es va convertir en còmplice actiu de l'Holocaust.
L'oferiment nazi d'enviar a Espanya els spanischer Juden (jueus espanyols), com designen els nazis als jueus en tots els seus documents, no es va produir en una ocasió anecdòtica que va passar ràpidament a l'oblit. Al contrari. Es va tractar d'un tema de gran importància que va generar centenars de documents, telegrames, ordres i contraordres procedents del departament d'assumptes jueus del Ministeri d'Afers Estrangers alemany, de l'ambaixada d'Alemanya a Madrid i del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol. I és que, tractat com un amic molt especial, el III Reich va brindar a Franco el lliurament de milers de jueus repetides vegades, per escrit, per comunicació diplomàtica verbal amb reiterada insistència dels ambaixadors alemanys. Tant es van esmerçar amb el seu amic espanyol, que els nazis van mantenir presos però sense deportar molts jueus tot esperant una resposta positiva de Franco que mai va arribar. Mentrestant, els alemanys van ampliar per pròpia iniciativa el termini límit de lliurament (març i abril de 1943) per donar temps a una resposta de Franco.
Un resum, parcial per descomptat, del que ha passat l'hi devem a Eberhard von Thadden, enllaç entre Von Ribbentrop (ministre d'Exteriors) i Adolf Eichmann (responsable de Deportacions), en un cable xifrat per a la seva ambaixada a Madrid que va enviar el 27 de desembre de 1943: "El govern espanyol ha insistit durant les negociacions que hi va haver entre 1942 i febrer 1943 a que no estava interessat en els jueus espanyols. Més tard es va autoritzar [per part alemanya] la repatriació de tots els jueus espanyols. Repetides vegades, Espanya no va complir el termini acordat per al seu retorn. (...) Tot i això i per precaució, l'expulsió dels jueus espanyols no va començar fins al 16 de novembre. Si us plau, expliqui inequívocament la situació al govern espanyol i recalqui que el govern del Reich ha fet tot el possible per resoldre el problema amigablement i evitar dificultats. Ho vam fer tenint en consideració la nacionalitat espanyola [dels jueus] tot i que es pot donar per descomptat que tots els jueus tenen una actitud antialemanya ".
¿L'oferta nazi contenia certa pietat cap als jueus sefardites? No. No es tractava d'això. Era la deferència a l'amic i al mateix temps una mesura per abaratir els costos de l'extermini. És a dir, abans de procedir a aplicar en tota la seva dimensió la solució final, el govern del Reich va donar l'oportunitat a l'amic Franco de decidir sobre la sort dels spanischer Juden, de tal manera que si els acollia per prendre les seves pròpies mesures contra ells -com suposaven que succeiria-, l'operatiu nazi d'extermini humà es veuria substancialment reduït.
Potser una altra de les preguntes que suggereixen aquests esdeveniments és: a sant de què Franco es va mostrar tan insensible i tan antisemita? Els documents trobats només donen una resposta parcial a aquesta qüestió. Hi ha desenes de papers que tracten d'aquest assumpte i fins l'analitzen, i algun d'ells llisca alguna explicació per a aquest interrogant. Per exemple, el telegrama xifrat de 22 febrer 1943 escrit per l'ambaixador Hans von Moltke, que acabava d'insistir una vegada més davant el govern espanyol i informava a Berlín: "... el govern espanyol ha decidit no permetre en cap cas el retorn a Espanya als espanyols de raça jueva que viuen en territoris sota jurisdicció alemanya "i afegia més endavant que" el govern espanyol abandonarà els jueus de nacionalitat espanyola al seu destí ". I després altres consideracions escrivia el següent: "El director general [es refereix al diplomàtic espanyol José María Doussinague] va comentar que aquests jueus serien probablement més perillosos a Espanya que en altres països perquè els agents americans i anglesos els captarien de seguida per utilitzar-los com propagandistes contra l'aliança de l'eix, especialment contra Alemanya. D'altra banda, el senyor Doussinague no va mostrar molt interès espanyol en l'assumpte. Prego noves ordres. Signat: Moltke".
A ningú se li pot escapar que en aquest breu text s'evidencia que a ulls franquistes els jueus eren molt "perillosos", en sintonia amb la idea d'Eberhard von Thadden, reproduïda unes línies abans, en què considerava que un jueu, pel fet de ser jueu, ja era antialemán. I un detall més que subratllar: en els comentaris de Doussinague que recull Moltke es percep clarament que en les altes esferes de la dictadura franquista no creia en la declarada neutralitat espanyola durantela Segona Guerra Mundial, ja que el diplomàtic espanyol no va dubtar a situar com a enemics a "americans i anglesos".
El règim sintonitzava totalment amb Berlín i, malgrat els reiterats ultimàtums alemanys -òbviament secrets- que van advertir explícitament al govern espanyol de les mesures extremes que seria objecte el col·lectiu jueu, Franco es va oposar a salvar-los, però no va oblidar reclamar les propietats i els diners dels aniquilats, considerats, per tant, ciutadans espanyols en tota regla. Es diria que és el document que delata un règim. És de l'ambaixada espanyola a Berlín, i el paràgraf en qüestió és el següent: "(...) L'ambaixada espanyola sol·licita al Ministeri d'Afers Exteriors (alemany) que intervingui davant les autoritats corresponents per explicar-los que els béns dels jueus espanyols deixats enrere en sortir de França, Bèlgica i Països Baixos seran administrats pels cònsols espanyols o representants d'Espanya i que han de quedar en la seva possessió per tractar-se de béns de súbdits espanyols i per tant ser bé nacional d'Espanya. Berlín, 25 de febrer 1943 ".
Aquesta història té una altra cara tràgica, però molt honrosa. Mentre es produïen les deportacions i Espanya negava el pa i la sal a milers d'éssers humans, uns horroritzats diplomàtics espanyols actuaven pel seu compte i en contra de les ordres emanades de Madrid. Falsificar documents i van aconseguir salvar centenars de persones. Tots van alertar Madrid del genocidi a telegrames secrets, i dos d'ells, Ángel Sanz Briz, des de Budapest (Hongria) -que va salvar la vida del Dr. Jack Vandor Z"L-, i Julio Palencia, de la legació d'Espanya a Sofia (Bulgària), van ser cruament explícits en els seus missatges. El primer, coneixedor de l'anomenat "protocol d'Auschwitz", va avisar de les matances en càmeres de gas, i el segon, testimoni presencial des de la seva ambaixada, va escriure a Madrid avisant del desastre humà. Julio Palencia redactar, amb el respecte d'un funcionari en una dictadura, diverses cartes que va enviar al seu ministre i la lectura emociona al més endurit "... per si de cas VE considera digna de ser presa en consideració el meu suggeriment ... tingui a bé concedir certa elasticitat per ... concedir visats a Israel de no importa quina nacionalitat o condició ... ja que els jueus estan sent víctimes d'una persecució tan cruel i acarnissada que la persona més ponderada i freda posa espant en l'ànim el contemplar les injustícies i horrors que aquestes autoritats vénen cometent ... ", deia una carta de Palència de 14 de setembre de 1942. El ministre no va autoritzar els visats que va sol·licitar Palència, que, desesperat, va arribar a adoptar dos joves jueus per salvar-los dela mort. Tres anys després, quan la guerra mundial va canviar de curs i els aliats van pressionar a Franco, aquest es va apropiar dels actes heroics d'aquests diplomàtics per guanyar-se la benevolència dels vencedors.
Van passar els anys, Franco va morir al llit, i un jove Joan Carles va maniobrar en secret a favor de la democràcia davant l'atenta mirada dels serveis d'intel · ligència europeus i nord-americà. Amb les seves maniobres, moltes en connivència amb Adolfo Suárez, consta en la documentació trobada que Joan Carles va jugar fins al límit del possible per deixar enrere aquell passat tan fosc del que aquí s'ha donat una pinzellada. Era la transició, el canvi.
Els serveis secrets occidentals van prendre nota de tot, fins de com Adolfo Suárez va apuntar en quatre quartilles que va lliurar al Rei el tempo de la transició, que va complir rigorosament contra vent i marea. El llibre ho explica. I, una mica després, ja amb una Espanya nova, Joan Carles seria el primer cap d'Estat espanyol que retia homenatge al Yad Vashem a les víctimes de l'Holocaust apartant-se del terrible llegat històric de Franco i d'Isabel la Catòlica, la reina castellana més admirada pels nazis, a la qual van dedicar diversos informes que farien somriure si darrere d'ells no hi hagués una matança de proporcions colossals.
Però no tot l'ocult fa a Espanya. Els aliats també tenen alguna cosa a explicar. Un missatge secret de Sir Harold MacMichael, alt comissionat britànic per al protectorat de Palestina, enviat el 15 de juny de 1944 a Sir Anthony Eden, llavors ministre d'Exteriors del Regne Unit i després primer, diu entre altres coses: "Els nazis tenen la esperança d'obtenir alguna gràcia davant els ulls aliats pel fet de no matar ara a dos milions de jueus, ja que creuen que ajudarà a oblidar que ja han matat sis milions de jueus ". Llegit d'una altra manera: en plena guerra, igual que Franco, els aliats sabien perfectament el que estava succeint en els camps d'extermini. La pregunta és òbvia: què van fer per evitar-ho?
Esperem que t'agraeixin els serveis prestats i obtinguis ràpidament el passaport i la ciutadania espanyola per la qual tan frises Abraham Haim. Pagant un preu molt alt: posant-te a les comunitats jueves catalanes en contra.
Encabat, Abraham, t'hauria de caure la cara de vergonya que la Comunitat Israelita de Barcelona, a qui Franco li va cremar la sinagoga l'any 1939 un cop conquerida Catalunya, t'hagi d'escarnir en públic d'aquesta manera:
pic.twitter.com/pGopvtoCr9
— @cib_oficial (@cib_oficial) May 3, 2014
Cordialment,
Rubèn Novoa i Arranz
Editor d'Israel a Catalunya
