... i ni una paraula sobre futbol
17/12/2013 || El diari israelià Ha'aretz va publicar diumenge un extens reportatge sobre el procés d'independència encetat per Catalunya amb el títol: "Barcelona vs Madrid: i ni una paraula sobre futbol" de català Marc Figuerola. Us el reproduïm a continuació:
Barcelona vs. Madrid: i ni una paraula de futbol
Catalunya, una regió al nord-est d’Espanya, i que la seva capital és Barcelona, és a un pas més de convertir-se un estat independent.
El president català, Artur Mas, ha anunciat que hi haurà un referendum d’independència de la regió espanyola de Catalunya.
El referendum es farà el 9 de novembre de 2014. Però els catalans hauràn d’emetre un doble vot, ja que hauran de respondre a dues preguntes: la primera: “Vol que Catalunya esdevingui un Estat?” i la segona: “En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?”
A Madrid, el Govern espanyol i la oposició fan servir la Constitució com a escut: “Aquest referendum no es farà” va dir el Primer Ministre Mariano Rajoy. “Aquest referendum és radicalment inconstitucional”, va dir el Ministre de l’Interior, el també català Jorge Fernández Díaz.
El rerefons pel clam per la independència de Catalunya:
Si fos un historiador començaría fa 300 anys. Però no puc escriure un llibre sencer ara mateix, així que anirem enrera fins el 2006.
Referendums no oficials ja es van fer entre el 2009 i el 2010 a les ciutats catalanes. Van ser organitzades i pagades per la ciutadanía, rera la demanda que el nou estat resultant hauria de ser, sobretot, democràtic i respectuós amb la gent que viu a Catalunya. Per tant, un referendum oficial per la independència ja és una demanda constant per una part del poble català.
Tot això, el 2010 va significar un punt de no retorn per les relacions entre Espanya i Catalunya. El recentment nou Estatut d’Autonomía de Catalunya va ser votat i aprovat per referendum el 2006, donant més poder al Govern català. Però el Partit Popular el va portar al Tribunal Constitucional, que no va aclarir el cas fins quatre anys més tard amb una sentència en contra de l’estatut.
Dues setmanes després de la sentència, al voltant d’un milió de persones va pendre catalunya. El que en un principi va ser una manifestació “Pel dret a decidir” va acabar amb una clam immens per la independència. Més manifestacions multitudinàries van anar venint després d’això.
De fet, en aquests dos últims anys, s’han fet dues enormes manifestacions en suport per la indpendència. Les dues convocades per la Diada Nacional de Catalunya, l’11 de Setembre. L’anys passat un milió i mig de persones va inundar un cop més Barcelona, i aquest anys una cadena humana de més de 300 km es va fer amb el mateix propòsit.
Espanya encara no ha perdut Catalunya, però ja ha perdut el cor dels catalans.
Una nit amb els Castellers.
Catalunya no només és Barcelona i el Barça. Els catalans se senten orgullosos dels castells, o torres humanes, Patrimoni Cultural Intangible de la Humanitat de la UNESCO, com la cal·ligrafía xinesa, la dieta mediterrània o el flamenc. Els castells són una expressió cultural elemental a Catalunya. Com l’Hummus a l’Orient Pròxim.
Els Castellers de Sabadell, una colla castellera (club) de la ciutat homònima – 30 km terra endins de Barcelona – ha vist una gran entrada de nous membres últimament, principalment degut a la crisi que està picant arreu d’Espanya. Com més atur, significa més gent amb més temps lliure, i més susceptible de participar com a casteller.
I la nit de divendres és nit d’assaig.
És bastant impressionant veure com un grup heterogeni de gent es trepitgen els uns als altres, només per aixecar un miracle que dura uns segons. No importa d’on vinguis, les teves opcions polítiques, el teu credo, les teves preferències sexuals o els teu historial criminal. Tothom, absolutament tothom és benvingut.
Ernesto Alvareda és un novell. És un home amistós d’uns setanta anys que la seva posició és a la pinya, la base del castell. Va aterrar de Catalunya des d’Argentina fa cinc anys degut a la reunificació familiar – la seva filla es va casar amb un català – i demana disculpes per parlar poc català. Tot i això, sembla bastant convençut: “Jo vaig amb la independència. Perquè a qualsevol lloc del món on jo fos, jo defensaría el dret de les persones d’aquell lloc de dir el que volen ser”.
Asael de la Torre és un dels baixos. Una de les persones que està a sota de tot del castell, portant tot el pes de tota la gent. Pel seu tamany i perque és Dominicà “De San Cristobal!” podría ser confós fàcilment amb un jugador de futbol americà. “Abans de venir a Catalunya, la meva dona ja em deia que es tractava d’un país sense estat, i jo no podía creure que encara quedaven llocs com aquest, on uns demanen per la independència i uns altres no se li volíen donar.” Quan li pregunto a l’Asael per la llengua em diu “Jo mai m’he sentit discriminat per parlar en castellà, jo em sento discriminat quan la gent em parla en castellà!” Després de la entrevista, la gravadora encara recull un “Has parlat en català?” de la seva dona.
Núria Basachs és una crossa. La seva posició està sota l’aixella dels baixos per donar-els-hi estabilitat. No és una posició gaire plaent, però l’experiència ha de valdre la pena. D’una altra manera, ella no sería aquí. La Núria tot just ha començat una empresa amb la seva parella, un estudi de disseny d’interiors. Quan li pregunto si el seu negoci sería viable en una Catalunya independent ella em contesta “Sí, per què no?”. La Núria és crítica amb el fet que hi hagi dues preguntes: “Si has de dir ‘sí’, dius ‘sí’ un cop. Ja està!”. Tot i això ella diu que votarà un “doble sí”.
Una de les coses grans sobre els Castells és que pots trepitjar a l’alcalde del teu poble. Literalment. De fet, Joan Carles Sánchez porta un any fent de casteller, i és un dels Baixos, com l’Asael. Diu “El sistema autonòmic actual s’ha acabat. No cobreix les necessitats dels catalans. Ni el finançament ni les prioritats polítiques que es fan des de Madrid cuiden de la economía catalana. No tenen cura de coses sensibles per nosaltres com ara la nostra llengua o la educació, i això ha portat a un desacord (entre Catalunya i Espanya) que ha sigut ampliat des de Madrid amb interessos electorals. Es pensaven que no creuaríem la línia”.
Joan Carles, militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, és minoría al seu partit, que ha decidir estar al marge del referendum, quan els seus companys d’Espanya el qualificaven d’”inconstitucional”. Ell votaría “Sí” i “No”, encara que pensa que això no passarà. “El Constitucional ho declararà inconstitucional i Mas haurà de fer eleccions. Eleccions plebiscitàries”.
Ell no és l’únic que pensa així. Tot i la voluntat que es faci aquest referendum hi ha una certa por a Catalunya que al final no s’acabi fent.
La situació és realment incerta, però Esquerra Republicana, un dels partits independentistes, ja ha dit que aquest referendum es farà “Passi el que passi”.
Tot i això, amb o sense referendum, els catalans ja tenen els seus caps en la independència.
Aquest és el segon referendum sobre la independència planejat per l’any que vé. Escòcia celebrarà el seu el 18 de Setembre, però les enquestes diuen que els escocesos prefereixen formar part del Regne Unit.
