A Alemanya s’ha fet memòria històrica i s’ha fet bé. Sense discussions, amb unanimitat, sense politiqueig. Espanya queda molt lluny
 |
Jordi Finestres i Martínez Segueix a @jordifinestres |
Fa uns dies vaig estar a Munic per veure uns amics que hi treballen des de fa mesos. També vaig tenir temps per visitar el camp de concentració nazi de Dachau, ciutat situada a quinze minuts de la capital de Baviera. En aquest centre de reclusió i extermini hi van passar més de 200.000 persones entre 1933 i 1945 i en van morir gairebé una quarta part.
La visita fou impactant i en sortir em vingué al cap un seguit de reflexions. En primer lloc, la serenor amb que el poble alemany ha assumit el seu passat més terrible, l’ha condemnat i avui el recorda per no oblidar allò que mai no hauria d’haver passat. A Alemanya s’ha fet memòria històrica i s’ha fet bé. Sense discussions, amb unanimitat, sense politiqueig. Espanya queda molt lluny de condemnar els fets més foscos de la seva història contemporània com vam comprovar fa uns dies quan el Partit Popular va negar-se per enèsima vegada a condemnar la dictadura de Franco al·legant que no s’ha de remoure el passat. Un argument tan covard com fastigós.
En sortir del camp de la mort de Dachau també vaig reflexionar en el fet que el dur audiovisual que es projecta als visitants s’utilitza quatre llengües europees, l’alemany, l’anglès, el francès i l’italià. I l’espanyol? No vénen gaires visitants d’Espanya es veu. Trist. Oblidant l’absència del castellà, sí és cert que hi ha algun espai on es recorda l’internament i la mort de centenars de republicans espanyols a Dachau. Persones que van lluitar per la democràcia aquí i que el règim infecte de Franco els condemnà a morir allà. Cal recordar que el 1938 la policia espanyola i l’alemanya firmaren un conveni de col·laboració per detenir, empresonar i en molts casos assassinar aquelles persones que consideraven enemics comuns. Els republicans estaven en aquest grup. Com el president Companys, per exemple.
També foren enemics comuns els jueus. La història oficial durant el franquisme s’ha esforçat en allunyar el règim espanyol dels postulats antisemites dels nazis, però la realitat és que almenys del 1939 al 1944 els jueus foren considerats elements perillosos a l’Estat espanyol tan si venien d’arreu d’Europa fugint del nazisme com si eren de nacionalitat espanyola. Foren malvistos, foren controlats i en molts casos detinguts i sense judici previ deportats al camp de concentració de Miranda de Ebro. Foren un dels molts col·lectius presoners de Franco, el dictador que el PP no vol condemnar.
No condemnaran, però no podran eliminar la memòria. Ni els arxius. L’any 1940 arribà a tots els governadors civils una circular de la direcció general de Seguretat on textualment s’ordenava “prestar atención especial a los judíos residentes en nuestra Patria, recogiendo en debida forma cuántos detalles y antecedentes permitan determinar la ideologia de cada uno de ellos”.
Sort en van tenir els jueus que arribaren a Espanya, pas previ per arribar a Portugal i des d’allà embarcar cap a Amèrica, de les gestions d’alguns diplomàtics espanyols que, desobeint ordres de Franco, els facilitaren visats. I encara més sort van tenir que a la ciutat de Barcelona els germans Joel i Samuel Sequerra, amb la col·laboració de la Creu Roja portuguesa i del consolat dels Estats Units, van dirigir des d’una oficina del passeig de Gràcia una organització anomenada Joint, encarregada d’auxiliar als jueus que fugien de les tenebres. Per cert, per quan el reconeixement de la ciutat de Barcelona, de Catalunya i d’Espanya als germans Sequerra? I, ja posats, quan s’explicarà fets com el de la profanació de la sinagoga de Barcelona el febrer 1939 tal i com detalla un informe del Foreign Office britànic? Un document on relata la destrucció del temple per part de membres de la Falange i també d’agents de la Gestapo. Sí, de la Gestapo. A la Barcelona del 1939.
I fins quan la llei permetrà banalitzar el nazisme com es fa amb tota impunitat a l’Estat espanyol per part dels intolerants de sempre i en les tribunes de sempre? Aniria bé que visitessin Dachau, que visualitzessin el documental (en cas que entenguin alguna altra llengua que no sigui el castellà) i aleshores potser s’ho pensarien dues vegades abans d’insultar gratuïtament la memòria de milions de persones.
Article de Jordi Finestres publicat a Nació Digital i reproduït amb permís de l'autor. Fotografies: Phil G./Wikipedia
