ACTUALITAT
Carregant...
5 de gen. 2015

 
05/01/2015 || La presència jueva al nostre país té arrels profundes. N'hi ha testimonis toponímics, com Montjuïc, i es remunta, si més no, a l'època romana. De primer considerats rebels per la seva resistència a acceptar la colonització romana i després, arran de la cristianització de l'Imperi amb l'emperador Constantí, perseguits amb insistència, un nombre considerable de jueus va cercar refugi a la costa catalana, sense quedar-hi del tot alliberats de dificultats, que es van accentuar quan al segle VII el rei visigot Recared es va convertir al catolicisme. En canvi, la invasió musulmana de la Península Ibèrica va significar per als jueus un alleujament i l'inici d'un període fecund d'expansió i desenvolupament, plasmat en la constitució d'aljames o comunitats jueves influents als calls de ciutats com Girona, Barcelona o Tortosa.

Precisament de Tortosa és la inscripció hebrea més antiga de la Península, una pica d'ablucions, i de Tortosa eren Menàhem ben Saruq, l'autor del primer diccionari hebreu-hebreu, o Abraham ben Jacob, viatger i geògraf, el primer a esmentar la ciutat de Praga o a descriure Cracòvia. De Barcelona eren Issac ben Rovèn, autor d'unes cèlebres poesies religioses, el prestigiós metge Shéshet ben Isaac Benveniste, el matemàtic, astrònomon i filòsof Abraham bar Hiyya, tingut pel savi jueu més eminent del segle XII, o el jurista Salomó ben Adret. I Girona va ser anomenada "Mare d'Israel" per la importància de la comunitat jueva que hi vivia, on van destacar el cabalista Issaac ben Abraham, anomenat Isaac el Cec, i sobretot Mossé ben Nahman, conegut com a Nahmànides o com a Bonastruc sa Porta. Rabí, cabalista, poeta i filòsof, protagonista de la famosa Disputa de Barcelona de 1263, convocada per afavorir la conversió de jueus al cristianisme.

La influència jueva a la vida catalana va arribar a la seva etapa culminant al segle XIII, quan Jaume I s'hi va recolzar per emprendre les conquestes de Mallorca i de València o va autoritzar la construcció de la sinagoga de Besalú. Al segle XIV, però, es va produir una canvi d'escenari, perquè es va atribuir als jueus l'origen d'epidèmies com la de 1348 i van ser objecte d'avalots sagnants instigats per la Inquisició i predicadors intolerants, que van provocar l'estiu de l'any 1391 tràgiques matances de jueus. L'antijudaisme es va consolidar i en van ser exponents Sant Vicent Ferrer o la Disputa de Tortosa de 1413, de nou concebuda per convertir jueus. Els Reis Catòlics van consumar el daltabaix amb l'expulsió de 1492, reblada amb una persecució implacable de jueus conversos que mantenien pràctiques de la seva religió, com Joan Lluís Vives. I tanmateix van sobreviure nissagues jueves, com els xuetes malloquins.

D'aquesta història on s'alternen episodis de terror i moments enlluernadors i de la represa d'una presència jueva estable i organitzada, ens ofereix una síntesi clara, divulgativa i amena el poeta i hebraista Manuel Forcano al seu interessantíssim Els jueus catalans.

* Article publicat al Diari de Girona


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...