ACTUALITAT
Carregant...
11 de gen. 2017

Info Post






Us compartim aquest article de Xavier Antich sobre la nostra estimada Hida Waiselfisz Z"L publicat a elNacional.cat

 
Van morir amb només un dia de diferència. Waiselfisz, diumenge. Bauman, dilluns. El món de la comunicació, marcat per l’imperatiu d’allò que les agendes consideren noticiable, va convertir Bauman en un fenomen omnipresent en els mitjans i en les xarxes. Es recordava la seva biografia, s’esmentaven alguns dels seus textos més emblemàtics, es difonien multitud de fotografies seves i es feien els comentaris més diversos, des del lament comprensible i justificat per la desaparició d’un referent intel·lectual i una de les veus més lúcides de la nostra època o el recordatori d’alguna reflexió seva fins als comentaris més estereotipats que simplificaven una obra de mig segle amb un adjectiu, líquid, que ha acabat per assolir el valor de metàfora d’una època, tot i que Bauman no el va formular fins l’any 2000, quan ja tenia 75 anys, en una obra tardana: Modernitat líquida.

I és comprensible. Tot i ser un acadèmic prestigiós en l’àmbit de la sociologia, Bauman va aconseguir el que està a l’abast de molt pocs: transcendir la seva disciplina acadèmica i el món universitari al que es va entregar durant dècades fins a convertir les seves reflexions sobre el món actual i l’experiència humana en matèria de debat públic. En realitat molt pocs, com ell des dels anys cinquanta, han aconseguit diagnosticar amb tant d’encert les tendències vertebrals de la nostra modernitat i, al mateix temps, concentrar les seves anàlisis, sempre inclements i incòmodes, en la denúncia crítica de les injustícies i desigualtats de la nostra època. Però la seva no va ser una aventura exclusivament del coneixement: des dels anys setanta tot el seu treball està marcat per un molt fort impuls ètic. Estava convençut que el pensament no està només al servei del coneixement ni, per suposat, de l’acadèmia, sinó al servei dels altres i de la transformació del món. Bauman tenia una extrema sensibilitat davant les injustícies i desigualtats, no debades considerava Emmanuel Lévinas el filòsof més important del segle XX, aquell jueu lituà que, de manera premonitòria, ja s’havia anticipat en el lúcid descobriment que “la moral no és una branca de la filosofia, sinó la filosofia primera”.


Bauman va analitzar les transformacions del món del treball en la societat post-industrial i va denunciar les condicions del treball precari com l’essència del nou proletariat i l’origen d’unes desigualtats absolutament injustificables i intolerables. Va dedicar reflexions duríssimes a la crisi del projecte europeu, a l’obsessió economicista, a la preocupació per la producció de riquesa deslligada de la preocupació per la seva distribució. I, darrerament, va intervenir, amb veu clara i contundent, en els debats sobre l’educació o en la interpel·lació, al seu judici inexcusable, amb què els nous refugiats obliguen a reprendre el vell deure imperatiu de l’hospitalitat. Víctima ell mateix de l’antisemitisme que el va expulsar, primer, de la Polònia ocupada pels nazis i, després, de la universitat polonesa, després de dues dècades d’exercir com a professor, va desenvolupar una molt aguda crítica contra l’al·lèrgia davant de la diferència que caracteritza tota mena de fanatisme. Estava convençut que el principi de responsabilitat és el que ha de regir qualsevol implicació en la vida pública i ho exigia als altres amb la mateixa intensitat que s’ho aplicava a ell mateix.

Res del que s’ha dit, en les hores posteriors a la seva mort, és sobrer. La seva lucidesa ha il·luminat el nostre present en la seva ambició més digna: treballar per una millora de les condicions de vida, per una major igualtat i per una més estesa justícia.

Hinda Waiselfisz havia mort el dia abans que Bauman, en una habitació de l’Hospital Clínic de Barcelona. Quan va morir, la recerca del seu nom a twitter no donava cap resultat. Era jueva, com ell, i també havia nascut a Polònia. Ella, deu anys després que ell, a Varsòvia. I, com ell, també havia sortit de la Polònia ocupada pels nazis el 1939. Bauman va fugir a la URSS, amb catorze anys. Waiselfisz, amb només quatre, va poder viatjar a l’Argentina, amb la seva mare, quan el seu pare, que hi havia anat abans, alarmat per l’ascens de Hitler a la cancelleria del Reich, i que ja coneixia, per la lectura de Mein Kampf, l’odi antijueu dels nazis, va aconseguir diners per pagar-les el viatge. Waiselfisz es va lliurar, per pocs mesos, del destí tràgic dels jueus de Varsòvia a partir de la creació del gueto. De la família que va quedar-se a Polònia, catorze tiets seus per part materna i dinou per part paterna, amb els fills i filles corresponents, pràcticament no en va sobreviure cap, ben just mitja dotzena. La resta van morir assassinats al gueto o als camps, començant pel seu avi més estimat, rabí a Varsòvia, que va morir per una infecció després que els nazis li van arrencar brutalment la barba dins del gueto.

A l’Argentina va viure com a apàtrida durant dues dècades, i s’hi va quedar fins al cop militar que va instaurar la dictadura. Abans, havia militat, com Bauman, en el Partit Comunista, va ser empresonada durant un any per participar en una vaga d’estudiants a l’Escola de Belles Arts, va viatjar a París amb una beca, que li va permetre estudiar i treballar com a escenògrafa, vivint en primera línia els fets de maig de 1968 i, un altre cop a Buenos Aires, quan les amenaces contra la seva llibertat i la seva vida van ser alguna cosa més que una hipòtesi remota, va exiliar-se del país. El 1985 es va instal·lar amb la seva filla Daniela Rosenfeld a Barcelona, on va viure fins al final.

A Barcelona, va estar implicada en diverses iniciatives culturals de la comunitat jueva, que maldava per recuperar una certa normalitat després de la dictadura franquista, i va jugar un paper cultural d’extraordinària rellevància, amb la seva filla Daniela, en la creació, posada en marxa i manteniment del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, que ha permès la presència continuada entre nosaltres d’una filmografia extraordinària que ha nodrit i enriquit la nostra mirada i la nostra sensibilitat durant les gairebé dues dècades de la seva història. Per no esmentar altres iniciatives culturals, moltes d’elles lligades a la memòria històrica i a l’activisme polític, i altres, de molt més discretes i silencioses. Era una presència regular, i especialment activa, en els actes vinculats a la memòria jueva, com els que tenien lloc en el Parlament de Catalunya en record de les víctimes de l’extermini nazi, el dia internacional en memòria de les víctimes de l’Holocaust, o en la Plaça del Rei, quan es recordava, en els darrers anys, l’esclat de l’odi antijueu de la Nit dels Vidres Trencats. També, en algunes iniciatives memorables que va acollir la Filmoteca de Catalunya, gràcies a la complicitat d’Esteve Riambau i Octavi Martí, com l’esfereïdor cicle dedicat a la filmografia de propaganda nazi, que va deixar un rastre, entre els que van tenir ocasió de visionar-lo, completament inoblidable, de manera molt especial durant la projecció de “A Film Unfinished”, un film estremidor de Yael Hersonski, fet a partir de les bobines filmades pels nazis en l’interior, precisament, del gueto de Varsòvia.

Hinda Waiselfisz ha estat una persona extraordinària, d'una dignitat, una rectitud i una altura descomunals. La seva exigència ètica i la seva bondat, com saben tots els qui la van conèixer, era exemplar, modèlica, admirable. Cada cop que mor algú és com la fi del món. Amb ella, també, només que el seu món era molt gran, i abastava tota la nostra època, amb les seves tragèdies devastadores i les seves utopies estroncades. Però és difícil, avui, quan ja reposa en el terra dels boscos de Collserola, pensar en ella i no pensar en la vida, no en la mort. Igual que és difícil no pensar en la seva ironia, en la seva sensibilitat davant de qualsevol mena d'injustícia, en la seva duresa inclement contra el fanatisme i l'estupidesa, en la seva lluita contra l'oblit. El seu pensament no estava, en això, com pot endevinar-se, massa lluny del de Zygmunt Bauman. Un Plutarc de la nostra època podria escriure, si no sentís la urgència informativa de l’agenda i si no estigués marcat per l’estereotip de la fama, unes vides paral·leles. Una biografia tocada per l’analogia i per la mateixa lucidesa i la mateixa dignitat.

Era fàcil, amb ella, aprendre, a través del seu exemple, que el judaisme és fonamentalment pre-ocupació, responsabilitat infinita per l'altre. El mateix que Lévinas havia dit, des d’una perspectiva teòrica: “Judaisme o responsabilitat davant de l’univers sencer”. Ella va encarnar, de manera vital, lluitadora i entusiasta, aquest principi ètic com a norma de vida. Encara que la mort de Waiselfisz no hagi provocat el terrabastall mediàtic que ha provocat la de Bauman, som una multitud els qui l'admiràvem i estimàvem i que no podrem oblidar-la, ni ella ni el seu exemple, absolutament singular i exigent. Per tots els llocs que hi va passar, va deixar el testimoni de la seva energia, el seu coratge, la seva lucidesa insubornable, la seva tenacitat, les seves ganes de viure, la seva fam de justícia contra totes les salvatjades i les derives perilloses del nostre temps.

Estic convençut que tant Bauman com Waiselfisz s’estremien, com hem fet molts aquests dies, cada cop que sentien la melodia de “Zog Nit Keyn Mol”, aquella cançó que el poeta i partisà jueu Hirsh Glick va crear al gueto de Vilna en 1943, inspirada per la revolta del gueto de Varsòvia, que de seguida esdevindria el principal himne dels partisans jueus en la seva resistència al nazisme. La seva lletra il·lumina aquestes dues vides exemplars, marcades per la denúncia de les injustícies i les desigualtats i per l’horitzó d’un món més just, més tolerant i més bo des del punt de vista ètic: “Mai no diguis que estàs al final del camí! Encara que els cels de plom substitueixin els dies blaus, la nostra hora anhelada arribarà, amb la nostra marxa diem: aquí estem!”.

“Aquí estem!”, és exactament això: l’exigència d’una presència necessària per fer de la vida no només un pas fugisser pel món, sinó el lloc d’una trinxera, que no es pot abandonar ni en les circumstàncies més adverses, per aixecar la veu, i ben alta!, cada cop que es desvetlla l’odi contra l’altre home només a causa de la seva alteritat i la seva diferència.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...