21 d’oct. 2014



Reconeixen a Palestina sense que els seus líders acceptin l'existència d'Israel ni renunciïn al terrorisme
 
20/10/2014 || Anava a ometre aquesta prèvia, però atès que res no és obvi per aquests verals, posem l'evident declaració de principis: la defensa de la seguretat d'Israel o la crítica al terrorisme islamista no implica estar en contra d'un Estat palestí. Al contrari, som una majoria els que, des d'aquesta posició, estem convençuts que un Estat palestí és just i és necessari.

Ho puntualitzo perquè els qui defensen posicions contràries, especialment aquells que consideren l'antiisraelisme com un dogma de fe ideològic, tendeixen a pensar que la resta som uns colonitzadors d'estar per casa que estem en contra del dret palestí a un Estat propi. No només no és cert, sinó que personalment crec que Israel serà el millor veí que podria tenir un Estat palestí modern. Sens dubte, molt millor que les terribles dictadures de la zona.

Tanmateix, de la dita a la tirada falten molts quilòmetres, i fins que no es recorrin, qualsevol reconeixement d'un Estat palestí només servirà per a la medalla del bon progressista, però ni resoldrà el problema ni acostarà la pau. Tal vegada, al contrari.

L'article és arran de la decisió del nou Govern d'esquerres suec de reconèixer l'Estat de Palestina i la consegüent petició del socialisme espanyol perquè Espanya faci el mateix. O sigui, que d'això es tractava, simplement de reconèixer l'Estat?; sense cap condició, petició, exigència, res? Ergo, Suècia, i potser Espanya -que no Anglaterra, que ho ha rebutjat- reconeixeran un Estat sense que els seus líders acceptin l'existència d'Israel, ni deixin de finançar el terrorisme, ni es tallin les fonts de finançament dels amics qatarians i col·legues per fer túnels, tirar míssils i matar ciutadans israelians, ni canviï la retòrica d'enaltiment del suïcidi assassí, ni es deixin de veure mares de fills que van assassinar joves israelians defensant la gloriosa immolació a la televisió palestina, com vam veure fa poc.

Res, tot de franc. O sigui que Suècia, i potser Espanya, es quedaran tan contents amb el seu gran gest per a la galeria, beneint un Estat que ni tan sols no garanteix que no treballarà àrduament per destruir el seu veí. I mentre, el líder de Hamàs, Khalid Mashaal, des de la seva casa a Doha, ben nodrit amb els diners de l'emir, continuarà cridant a la gihad contra el gran Satanàs israelià. És de bogeria. De bogeria que no sigui necessari ni un mínim pacte de no-agressió, ni el compromís de respectar l'existència de l'altre ni, sens dubte, el final de la violència islamista.

Llavors, de què parlem quan diem que parlem de drets i llibertats? Perquè és evident que els palestins han de tenir un Estat, però la prèvia és obligada: no pot néixer com a base de guerra per destruir el veí. O es juguen les regles bàsiques, o es perd el joc. El que no és acceptable és reconèixer un Estat els líders del qual no el volen per viure en pau, sinó per fer més còmodament la guerra.

Article de Pilar Rahola publicat a La Vanguardia 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...