ACTUALITAT
Carregant...
30 de jul. 2014


Efraïm Halevy, novè ex-director del Mossad, considera en un article que publica avui dimecres el Yedioth Aharonot que "Obama veu la desmilitarització de Gaza com un objectiu realista i desitjable, però no com una alternativa actual i pràctica per acabar amb les hostilitats".

30/07/2014 || Els informes d'intel·ligència del Mossad sobre la conversa telefònica que van mantenir diumenge Barack Obama i el primer ministre Benjamin Netanyahu revelen que el president dels Estats Units ha adoptat el compromís de la desmilitarització de la Franja de Gaza com un objectiu a llarg termini, i no com una de les demandes d'Israel per posar fi als combats en curs entre Hamàs i l'IDF.

Aquest problema és probable que es converteixi en un nou element de discòrdia entre els Estats Units i Israel en un futur a curt.

Quina és la desmilitarització i quines són les condicions en què es pot aconseguir i fer complir? Allò que defineix la desmilitarització d'un estat o un territori és que un dels dos bàndols en conflicte acaba arribant a una situació de rendició incondicional. Això és el que va passar amb Alemanya i el Japó després de la seva derrota en les guerres mundials. Aquestes dues potències mundials es van veure obligades a lliurar les armes i els seus exèrcits als països guanyadors, que es van instal·lar en el seu territori i van garantir aquest desarmament.

La segona forma és la desmilitarització de comú acord —ja sia com un pas intermedi dels dos bàndols en combat o com una manera de posar fi al conflicte—. Al final de la Guerra d'Independència de 1948, es van establir, per exemple, zones desmilitaritzades entre Israel i alguns dels països àrabs. Anys més tard, en els acords de pau entre Israel i Egipte, els dos estats van estar d'acord en desmilitaritzar la Península del Sinaí, gaudint Egipte d'un nombre de forces limitades a la zona per qüestions òbvies de seguretat. El cas recent més destacat seria el d'Irlanda del Nord, on el Regne Unit i l'IRA van arribar a un acord de desmilitarització a la vegada que l'IRA seguia assassinant soldats britànics.

En les converses de pau celebrades en els últims anys entre Israel i l'Autoritat Palestina, Israel sovint ha plantejat demandes en la línia de desmilitaritzar el futur estat palestí per evitar que disposi d'armes pesades i avançades. Això seria en un marc d'acord i per consens en lloc d'ésser provocat per una desmilitarització forçada després d'una rendició incondicional palestina.

No hi ha una tercera via alternativa per arribar a la desmilitarització. El debat israelià dels darrers anys sobre aquest assumpte s'ha instal·lat en considerar que la "desmilitarització de Gaza" és una alternativa a les dues altres opcions possibles: 1) que s'arribi a un acord entre Israel i Hamàs que aturi les hostilitats o, 2) la destrucció total de l'organització terrorista islamista palestina.

La demanda de desmilitaritzar Gaza, de fet, no ha estat un dels objectius originals de l'Operació Marge Protector. L'exministre de Defensa, Shaul Mofaz, ha revelat fins i tot que fou ell mateix qui va plantejar aquest tema en una conversa amb el primer ministre Netanyahu, a qui fins i tot li va lliurar un pla detallat per a la seva aplicació.

No obstant, la difusió pública d'aquestes propostes de desmilitarització, són, ara per ara, prematures per al moment actual de la batalla en què ens trobem. Israel no preveu cap escenari de convivència amb Hamàs, de manera que la demanda de desmilitarització, com a part integrant de les condicions per a la conclusió de l'Operació Marge Protector, és com exigir que Hamàs es rendeixi en aquesta primera fase. Aquesta demanda —la desmilitarització— es convertirà en realista després del resultat de la batalla, no abans.

Per tant, potser hauríem de veure l'enfocament d'Obama cap a una futura desmilitarització de Gaza com l'assumpció per part dels Estats Units de la visió d'Israel en relació el futur de la Franja. El President dels Estats Units veu la desmilitarització de Gaza com un objectiu realista i desitjable, però no com una alternativa actual i pràctica per acabar amb les hostilitats. L'assoliment de la victòria en aquesta guerra s'ha deixat per part d'Obama en mans de Jerusalem.

I no sobta, perquè aquest punt de vista, a més, coincideix amb l'enfocament habitual i tradicional de la Casa Blanca en relació a Israel. En vigílies de la Guerra dels Sis Dies, el president demòcrata Lyndon Johnson no volia que Israel llancés una guerra contra Egipte i va preferir fer un moviment internacional que conduiria a l'obertura del Canal de Suez. Quan es va adonar que Jerusalem havia decidit anar a la guerra, els EUA es van fer a un costat i van aplaudir el guanyador sis dies després.

Durant la Guerra del Yom Kippur, els EUA va ajudar amb un pont aeri massiu d'armament, però quan Israel estava a punt d'enderrocar el president egipci Anwar Sadat i els russos van amenaçar d'involucrar-se directament en la batalla, la Casa Blanca —republicana— va amenaçar Jerusalem amb l'aïllament.

Fou llavors que Sadat va sorprendre Israel acceptant la seva demanda de celebració de converses directes entre els oficials dels respectius exèrcits per resoldre el final de la lluita. El president dels EUA Richard Nixon i el Secretari d'Estat Henry Kissinger van esperonar Israel i, encabat, fou un èxit tot plegat: s'assolí un acord de pau entre els dos enemics que es va segellar sobre la gespa de la Casa Blanca.

Finalment, i tres setmanes després l'operació militar contra Hamàs per part de l'IDF a Gaza, els EUA recolzen Israel en el seu dret a la defensa pròpia, però volen que el resultat final de la guerra sigui la que decideixi el futur de la zona, en lloc de cercar una alternativa per al present en forma de "desmilitarització" de la Franja.

Efraïm Halevy és ex-director del Mossad
Publicat per Yediot Aharonot / Traduït per Rubèn Novoa

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...