14 de jul. 2013


Mozaika, una associació cultural jueva, rescata les veus silenciades de l'exili alemany

A principis de la dècada dels anys 40, en plena Segona Guerra Mundial, milers de jueus alemanys van creuar els Pirineus. Fugien del nazisme, però van anar a parar a una Espanya gris i franquista on la Gestapo actuava amb absoluta llibertat. Molts van ser deportats a França, quan ja havia estat ocupada pels nazis. Alguns no se'n van poder sortir, perquè van ser enviats darrere les filferrades dels camps de concentració nazis.

"El que es castigava era entrar de manera clandestina a Espanya. Per a un jueu alemany, que era apàtrida, aconseguir els papers era impossible. Per tant, estaven condemnats", explica Rosa Sala, germanista i autora de La penúltima frontera. Fugitivos del nazismo en España. Estava estipulat que, si se'ls detenia a cinc quilòmetres de la frontera, havien de ser capturats. Hi havien funcionaris que feien els ulls grossos, normalment a canvi d'un suborn. D'altres, en canvi, detenien els jueus i els enviaven a la presó encara que la detenció hagués estat a més de 30 quilòmetres. "Hitler i Franco havien acordat que tots els homes joves jueus, d'entre 18 i 40 anys, susceptibles de combatre amb el bàndol aliat havien de ser reclosos. Molts van ser enviats a camps de concentració espanyols", afegeix Sala. Molts infants van ser separats de les mares. Als petits se'ls enviava a l'hospici i a les mares se les tancava a les presons de dones.

Una dècada abans, a principis dels anys 30, va arribar una altra onada de refugiats, atreta per les possibilitats econòmiques i culturals de la Barcelona republicana. Mozaika, una associació cultural jueva de Barcelona, vol explicar les històries personals d'aquells jueus. Tant dels que van arribar als anys 30 com dels que van creuar els Pirineus fugint dels camps d'extermini 10 anys més tard. Amb el suport del Museu d'Història de Barcelona preparen una exposició que es podrà veure l'estiu de l'any vinent. S'hi explicaran vides apassionants, com la de Jack Bilbo, la mà dreta d'Al Capone, que va viure a Sitges. Hi ha experiències tràgiques, com la de l'enginyer Heinz Rosenstein, afusellat al Camp de la Bota. I d'altres amb final feliç, com la de la cantant de varietats Dora Poch.

Ser jueu i alemany a Barcelona, en plena postguerra, no era gens fàcil. "Espanya era un país neutral, però hi havia una persecució encoberta contra els jueus", relata Manu Valentín, portaveu de Mozaika. El maig del 1941 la direcció general de Seguretat va enviar una circular a tots els governadors civils per exigir la identificació dels jueus: " Los israelitas nacionales y extranjeros afincados en esa provincia [...] indicando su filiación personal y político-social, medios de vida, actividades comerciales, situación actual, grado de peligrosidad y conceptuación policial ". Valentín vol rescatar de l'oblit aquest episodi de la història. "Mosaika està més a prop de la microhistòria que de la història academicista. Volem recuperar les veus silenciades de la història", resumeix.

Ronya Abraham, una sefardita amb nacionalitat espanyola

Ronya Datnowsky va néixer a Letònia. Quan va fer els vint-i-un anys, es va casar a Istanbul amb Moritz Abraham, un jueu sefardita. Ronya no estava disposada a limitar-se a ser mestressa de casa. En tornar del viatge de noces es va llicenciar com a infermera. Va ajudar molts ferits de la Primera Guerra Balcànica, que va enfrontar Grècia, Sèrbia, Bulgària i Montenegro amb l'Imperi Otomà. El 1922 va aconseguir la nacionalitat espanyola pel fet de ser d'origen sefardita.

Ronya no volia continuar vivint a Turquia i el 1922 el matrimoni va traslladar-se a París. Quan les tropes nazis van entrar a la capital francesa, els Abraham van anar a buscar la protecció del cònsol espanyol Bernardo Rolland. El diplomàtic, que va estar a l'ambaixada francesa des del 1939 fins al 1943, va evitar la confiscació dels béns d'un bon nombre de jueus sefardites. Va intercedir per 14 jueus espanyols enviats al camp de Drancy, i va organitzar la repatriació de 2.000 jueus al Marroc espanyol. Totes aquestes iniciatives el van enfrontar a l'ambaixador José Félix de Lequerica, que era partidari de no contrariar els nazis.

Destí a Haifa

El 31 de gener del 1943, Moritz va morir d'un atac de cor i Ronya va decidir fugir de la França ocupada. "El 20 d'abril va arribar a Barcelona i es va allotjar a la Pensió Neutral, situada al número 42 de la Rambla de Catalunya", explica Manu Valentín. Allà va entrar en contacte amb l'organització jueva American Jewish Joint Distribution Committee. Set mesos després, Ronya va agafar un tren amb destí a Lisboa. El gener del 1944 es va embarcar a un vaixell rumb a Haifa (actualment una població d'Israel). Dos anys després tornaria a París, la ciutat on va morir el 1969.

Margaret Michaelis, fotògrafa i anarquista 

L'endemà passat de l'alliberament del meu marit de la presó, arribem a Barcelona. No sabíem ni una paraula d'espanyol, teníem pocs diners, però podíem viure amb els nostres amics", escrivia Margaret Michaelis quan va arribar a la capital catalana el novembre del 1933. D'origen austríac, Michaelis va haver de fugir del nazisme: a Alemanya havia passat per la presó pel fet de ser jueva i per la seva ideologia anarquista. El seu marit era l'arqueòleg anarquista Rudolf Michaelis. Michaelis va viure a la Barcelona republicana fins que, a finals del 1937, va marxar primer a París, Polònia i Londres, i després, el 1939, a Austràlia, on va morir el 2005.

Formada com a fotògrafa a Berlín, va captar amb la seva Leica el Barri Xino, la Guerra Civil i el treball dels arquitectes del GATCPAC. No era una dona gaire convencional. Un estiu, amb el pintor Joan Miró i l'arquitecte Josep Lluís Sert va emprendre un viatge per Andalusia. La seva càmera també va captar els dos artistes passejant pels paisatges del sud d'Espanya. A Barcelona va tenir el seu propi estudi: el 1934 va muntar el Foto-Studio, al carrer Rosselló, 36. Més tard, el Foto-Elis, a l'avinguda República Argentina, 218. Va viure al cor del Barri Xino, al carrer Migdia, en una pensió on hi havia molts alemanys d'esquerres.

Les fotografies de Michaelis són denúncies que no necessiten peu de foto. Quan va abandonar Barcelona es va reunir amb la seva família a Polònia. Era una fotògrafa valenta, sempre a l'aguait. Ho va aprofitar per captar les terribles imatges del gueto jueu de Cracòvia.

Jenny Kehr es va suïcidar la nit que havia de ser expulsada

El desembre del 1942 el jutjat d'instrucció número 16 de Barcelona va dictaminar que Jenny Kher s'havia penjat amb un cinturó a la seva cel·la de la presó de dones de les Corts de Barcelona perquè estava "cansada de viure". Kher, però, havia lluitat molt per no morir en un dels molts camps de concentració alemanys. La tràgica història de Kher va començar l'octubre del 1940. El seu marit havia desaparegut després de ser detingut pels nazis. Les dues filles del matrimoni havien aconseguit fugir a Anglaterra, però la Jenny i la seva mare van ser deportades a Gurs. La mare va defallir en poques setmanes. "En aquest camp, més de mil presoners van morir per culpa del fred, la precària alimentació, el tifus i la disenteria. Jenny va aconseguir fugir-ne l'estiu del 1942 amb l'home de qui s'havia enamorat: Max Regensburger", relata la germanista Rosa Sala.

No va tenir sort. La van detenir a la frontera pirinenca. Va passar per diferents presons fins que el governador civil de Lleida, Juan Antonio Cremades, va decretar que la parella fos traslladada al camp de concentració de Miranda de Ebro. Kher, però, no hi va arribar a anar mai perquè el camp no acollia dones. Es va quedar a la presó de Lleida fins a nova ordre. El 10 de desembre abandonava Lleida amb destí a Figueres. El trajecte, però, es va fer llarg i es va decidir que passés la nit a la presó de les Corts. Aquella nit Jenny Kehr es va treure la vida. Va ser enterrada a la fossa del cementiri de Montjuïc. No volia tornar a l'infern nazi del qual havia fugit.

David Oliver, fundador de la productora Ibèrica Films SA

L'important i adinerat productor cinematogràfic David Oliver va arribar a Barcelona a principis dels anys 30. Fugia d'Alemanya -Hitler va ser nomenat canceller el gener del 1933- i Barcelona era aleshores un mercat atractiu. La capital catalana s'havia convertit en el centre de la indústria cinematogràfica a la Península.

Oliver va fundar la productora Ibèrica Films SA el 12 de setembre del 1933, amb Kurt-Louis Flatau i el català Mariano Rubio. La Vanguardia anunciava l'ambiciós programa de la productora: "Distribuirà pel·lícules internacionals a Espanya, explotarà teatres, produirà i distribuirà al món sencer pel·lícules parlades en espanyol i fabricarà pel·lícules de propaganda comercial".

"La productora va donar feina a una gran quantitat de refugiats", explica Manu Valentín. Entre ells, hi havia el director de fotografia Henrich Gäetrner, el compositor alemany Max Winterfeld i el decorador Herbert Lippschitz. Tots van participar en la pel·lícula Doña Francisquita , estrenada el 1934. El juliol del 1934, la revista jueva d'àmbit internacional Shalom es faria ressò de l'arribada d'Oliver a Espanya: "A excepció d'alguns intel·lectuals que ho han fet a Madrid, molts jueus fugits d'Alemanya s'han instal·lat a Barcelona. Molts han portat màquines de l'estranger i han fundat empreses, i una de les més importants ha estat Ibèrica Films".

Oliver no es quedaria gaire temps a Barcelona. Poc abans del juliol del 1936, el ric productor alemany va decidir marxar a Hollywood. Text: Sílvia Marimon/Diari Ara ■ Fotografia: Jueus centreeuropeus embarcant el setembre del 1945 al Lima amb destí a Palestina. Pérez de Rozas/Arxiu Històric de Barcelona

Font: Diari ARA

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...